REFLEXIONS EN CONFINAMENT CAPÍTOL #2

Confinats, tancats, atrapats, enclaustrats, espantats, preocupats, sobre informats,… tots verbs en participi, algun dels quals, feia molt temps que no conjugàvem i que possiblement mai havíem pensat que conjugaríem però que darrerament formen part del nostre dia a dia.

Ens estem acostumant a  viure en aquest estat d’alarma i assumir de forma obedient i resignada, la gran majoria de la població, les conseqüències que tot això representa.

Prohibició de les nostres llibertats, aïllament total sense capacitat de moviments i distanciament de les nostres relacions familiars i personals són algunes de les renúncies que com a societat assumim per tornar, el més aviat possible, a la nostra rutina i a les nostres dinàmiques que un dia per sorpresa vam deixar de gaudir.

Llegeixo encuriosit que és defineix l’estat d’alarma com un règim excepcional que es declara, a judici del govern, per tal d’assegurar el restabliment de la normalitat dels poders en una societat democràtica.

És evident que d’excepcional ho és, truncada la normalitat i la rutina de tota la població fa que ningú pugui posar-ho en dubte. Empreses i empresaris fan mans i mànigues per tal de poder sobreviure a aquesta dramàtica situació i intenten, amb totes les seves forces, fer-ho amb els mínims danys col·laterals.

Prenen decisions sense dominar totes les variables i conèixer el resultat de les mateixes. Tot a cegues, tot gestionat des de la incertesa i sobretot amb la màxima velocitat possible per tal de no perdre ni un preuat segon que pugui posar encar més en dubte la seva viabilitat i supervivència. L’empresari i l’emprenedor, però, estan fets d’una pasta especial, tenen una capacitat de resistència inimaginable, sobreviuen a situacions que mai ni ells mateixos haurien ni imaginat. Resiliència en estat pur, tornar-se a aixecar una i una altra vegada per tornar a crear valor i aportar el seu granet de sorra a una societat necessitada de valents. Lamentablement però, pateixen en aquest procés un desgast i una erosió molt forta que tard o d’hora acaba passant factura.

De l’anterior definició d’estat d’alarma, el que poso més en dubte és quan parla d’assegurar el restabliment de la normalitat. Quina normalitat tindrem quan tot això acabi? quina serà aquesta nova normalitat? és evident que ens trobarem en un escenari diferent on tots, empreses, administracions i població en general hauran d’aprendre a jugar la partida amb un nou taulell i possiblement unes noves regles del joc. Aquells que tinguin la capacitat d’adaptar-se, de reinventar-se i de no plaure temps passats millors estaran més ben posicionats. Preparem-nos per viure en aquesta nova realitat i conscienciem-nos que serà en ella on haurem de trobar les futures oportunitats. Diem adéu a la zona de confort i comencem a adaptar-nos a nous paradigmes que possiblement fins ara no havíem imaginat.

Tots ells però, un cop passat aquest estat d’alarma i una vegada superada la sotragada de ben segur que els apareixerà l’estat d’alerta. És humà, és automàtic i fins i tot és comprensible. Aquest és  l’estat de l’organisme causat per l’espera d’una situació imminent. Aquest comporta un alt grau de vigilància que motiva una intensa polarització de l’atenció envers allò que l’individu espera que aparegui en el camp de la consciencia. És a dir si ja ha passat una vegada, vol dir que pot ser que passi una altra. Això farà gestionar els negocis i les empreses des de la prudència des del respecte i des de la por a una nova situació desconeguda.

Tot i així, haurem de tenir clar com  ja va dir Winston Churchill que: “Un optimista veu una oportunitat en tota calamitat, i un pessimista veu una calamitat en tota oportunitat”.