“A què fa olor el Zoom?”, adjunto un nou article publicat aquest mes de juliol a l’Indicador d’Economia
Aquí pots llegir l’article original. Llegir-lo
Fa tot just un any que el món professional va experimentar un dels canvis més importants de les darreres dècades. Tots els treballadors no essencials van haver d’abandonar el seu lloc de treball i tancar-se a casa per culpa d’aquesta maleïda pandèmia. Els despatxos, les oficines i moltes fàbriques van quedar absolutament desolades i buides de treballadors que dia rere dia s’hi desplaçaven per tal de desenvolupar la seva tasca.
Tecnològicament ens hem fet tots majors d’edat. Amb un any hem sigut capaços d’avançar el que per la inèrcia i la rutina n’hagués tardat possiblement molts més. Aquesta adaptació però ha anat per barris. Algunes empreses ja estaven internament preparades per abordar aquest sotrac i amb certa facilitat van ser capaces d’adaptar-se a les noves circumstàncies, però d’altres van passar un autèntic calvari per tal d’arribar a una certa normalitat, posant en evidència certes mancances estructurals.
Hem fet un màster en videoconferències, en teletreball i en organització a distància. Teams, Zoom, Meet, Whatsapp, Skype han estat els nostres companys de viatge i ens han convertit en uns professionals de la virtualitat i de les connexions remotes. Fins i tot són moltes les opinions que diuen com podíem haver existit sense tota aquesta tecnologia.
Un cop superada aquesta primera etapa d’adaptació, el teletreball, les conferències i les reunions virtuals han entrat a les nostres vides i han arribat per quedar-se. Hem après que una altra forma de treballar i de relacionar-nos és possible i ens hem adonat que potser abans no érem tan eficients com crèiem i que ara podem fer les coses de manera diferent a com s’han fet sempre.
És evident que s’han virtualitzat molts negocis i aquesta pràctica ha incorporat importants índex de productivitat i d’agilitat. Res a dir amb tots aquests avantatges que aquesta nova forma de treballar ( la famosa nova normalitat) ha incorporat en els processos de gestió empresarial. Ara bé, quins efectes secundaris pot tenir tot plegat? Correm el risc també de virtualitzar les relacions? Correm el risc d’acostumar-nos a aquesta nova cultura de relació i perdre un factor humà tan necessari per a teixir complicitats en el món professional?
A la presència i al cos a cos de les relacions hi trobem l’emoció, la creativitat, el feeling, i molts altres elements bàsics per generar ecosistemes vius i socialment connectats, mentre que a la virtualitat hi trobem la raó, el rigor i la disciplina en molts casos mancada de sentiments i també necessària per a les exigències de la gestió actual.
Podem prescindir d’algun d’ells? Podem construir empreses cada vegada més fredes, més disgregades i més connectades tecnològicament però més allunyades emocionalment?
Com afectarà això a les organitzacions? Quins efectes secundaris tindrà aquest nou sistema de treball? Deixarem escapar alguns intangibles molt i molt necessaris per a construir la cultura de l’empresa i per crear valor a l’organització? És difícil teixir complicitats digitals, i si assumim que les empreses les fan les persones, si no som capaços de trobar un equilibri entre la presència i la distància, pot ser que deixem perdre alguna cosa molt bonica pel camí.
Com sempre en el terme mig es troba la solució. Ni abans tot el que fèiem presencialment era equivocat ni ara tot el que fem virtualment és un encert. Hem de trobar la coexistència entre aquests dos mons que tenen coses meravelloses a nivell professional i que poden adaptar-se a una nova manera de treballar i a una nova cultura organitzacional. És responsabilitat dels gestors de les empreses saber trobar aquest equilibri i vascular de forma adequada aquestes dues realitats. No ens podem permetre el luxe de perdre cap llençol en aquesta bugada, ja que tots són molt necessaris pels temps que corren i pels temps que vindran.
Però jo em segueixo preguntant, a què fa olor el Zoom?