Adjunto nou article publicat aquest mes de març a l’Indicdor d’Economia. Aquí podràs veure l’article original: Què vols ser quan siguis gran?
Des que un company i amic de professió em va donar a conèixer la frase “el futur ja no és el que era” la veritat és que l’he integrada en molts dels meus discursos professionals.
Inquietant i alhora enigmàtica, ens vol fer entendre que cada vegada més, replicar patrons del passat no ens garanteix resultats en el futur. La velocitat del canvi genera alts graus d’incertesa que fan que projectar a llarg termini cada vegada sigui més un tema astral que no pas un tema estadístic. És evident que el futur ja no és el que era, per això és futur, però llegint aquest dies notícies d’actualitat m’han reafirmat una vegada més que la cosa és seriosa i va de debò.
El passat mes de gener a Davos va tenir lloc el reconegut Fòrum Econòmic Mundial en el qual prestigiosos economistes i pensadors es van reunir novament per intentar treure conclusions que servissin de reflexió i que apuntessin tendències per a un futur que sembla incert. De l’informe sobre el mercat laboral que van fer en destaca, d’una banda, la preocupant dada que pronostica que en 5 anys es perdran 7 milions de llocs de treball a causa del que ja s’anomena la “quarta revolució industrial”, molts d’ells en oficines i administració; i d’altra banda, que es generaran 2 milions de llocs de treball, principalment en àrees com la computació, l’enginyeria i la matemàtica.
Està clar que disciplines com la robòtica, la intel·ligència artificial, la nanotecnologia o la impressió 3D són clars exemples de desenvolupament tecnològic i industrial amb capacitat per substituir molts dels llocs de treball que existeixen actualment, però per altra banda caldran altres professions amb capacitat i coneixement per a gestionar aquesta nova revolució.
Davant d’aquest informe i de les seves evidències i conclusions, podem fer dues coses, la primera ( la que crec que més agrada i menys implica) és discutir-lo, contradir-lo, negar-lo i fins i tot replicar-lo dient que no n’hi ha per tant i que som uns exagerats; i la segona (la que jo recomanaria i que a més compromet) és posar-nos les piles i veure com som capaços d’interpretar aquestes conclusions i adaptar-les a la nostra realitat, al nostre entorn i al nostre dia a dia professional. Però, creuen sincerament que tenim en general una classe política enfocada en aquesta direcció? Només sentim a parlar de la quantitat de llocs de treball que s’estan creant, però costa molt escoltar algun representant públic que parli de la seva qualitat i de quines polítiques s’han de fer per anar en aquesta direcció. De fet, malauradament la fuita de talent continua sent un llast per a la nostra societat. Tenim per altra banda l’educació dels nostres joves enfocada per a aquests nous reptes que ens vénen a sobre? Quantes lleis d’educació més fan falta per entendre que aquest és un tema transversal i que afecta directament a la qualitat de la societat del futur. Amb l’educació no s’hauria de jugar. Avui, això ja no va només de coneixements, és un tema també d’habilitats i d’actituds en front a una nova situació que tot apunta que pot acabar revolucionant la societat com ja va passar amb la màquina de vapor al segle XVIII. Empresarialment també hem d’entendre i integrar aquesta revolució, quina és la Proposta de Valor que estem transmetent als nostres clients? Allò que fem avui podrà ser substituït en un futur proper per alguna cosa que ens pot arribar a fer perdre competitivitat?
Està clar que la solució, com quasi sempre, no és senzilla i que afecta molts àmbits, però és evident que hem de treballar en aquesta direcció i hem de treballar-hi plegats, i mentrestant preparar-nos a partir d’ara quan preguntem a un nen aquella típica pregunta de: “què vols ser quan siguis gran?” perquè potser ens donarà una resposta que s’escapa de tots els nostres marcs mentals preestablerts. Recordin que avui més que mai, el futur ja no és el que era.