I si s’acaba la crisi?

Que pesats que son, quants esforços hi ha per deixar-nos clar que això de la crisi ja ha tocat fons i que estem en plena i pletòrica recuperació. De quina manera més brillant es fan malabarismes estadístics per llençar missatges positius a una població ja somnolenta de tantes i tantes paraules buides de sentit i que entoma qualsevol discurs per pervers que sigui sense esma de replicar o negar una realitat diferent a la que ens volen vendre. Si, ja ho sabem, hi ha hagut eleccions i ara toca donar missatges positius per  pal·liar tota la destrossa feta fins el moment per tal de semblar alguna cosa diferent a la trista i difícil realitat.

Aquests dies reflexionant sobre això, m’ha vingut una història personal que m’agradaria compartir:

El meu fill gran, te quasi 5 anys i com a tot nen de la seva edat una de les coses que li agrada mes és anar a la platja a fer castells de sorra i veure a quina alçada poden arribar sense que la gravetat actuï d’ofici. Jo com a bon pare que sóc m’integro en aquesta dinàmica i col·laboro amb ell omplint-me de sorra i fent de cap d’obra i d’enginyer de Camins Canals i Ports a la vegada. L’altre dia quan ja portàvem més de 15 cubells treballats i quan el castell tenia una alçada considerable, una pujada de marea va provocar-nos una malifeta i com un gegant amb peus de plom el castell va destrossar-se tot. El Guillem molt enfadat per aquest contratemps va començar a plorar sense consol reclamant aquell castell que fins feia 2 minuts lluïa a bastants metres a la rodona. Jo intentant-lo consolar li vaig dir que no plorés que en faríem un altre i que ja veuria com aquest nou seria encara millor que el primer i sense perdre temps vaig començar amb la nova construcció.

-No ploris que el castell l’estem reconstruint. -li intentava explicar-.

-Pare això que has fet no es res, jo vull el meu castell d’abans.

-Però que no veus que ja està creixent?

-A mi m’importa molt poc, jo vull el meu castell d’abans, pare!!

Doncs si, fins que no vam tornar a tenir el castell semblant al que l’aigua havia destrossat, el meu fill no va tornar a estar tranquil, content i orgullós del seu pare.

Amb aquesta petita història segur que tots entendreu el que vull expressar, està molt bé créixer alguna dècima (després de tot el que hem decrescut), això no seré pas jo qui ho negui, està molt bé que haguem deixat enrere aquells mesos en els quals les notícies micro i macro econòmiques cada vegada eren mes desastroses (és un primer pas necessari per arribar a l’objectiu), però a mi, que no em venguin que la crisi s’ha acabat (no cola).  Només cal mirar al nostre entorn, fer una mica d’inventari a la nostra família, als nostres amics i a la gent propera i reflexionar sobre la taxa d’atur que tenim, quin futur li estem donant als nostres joves que volen incorporar-se al mercat laboral, quines facilitats tenen els nostres petits empresaris que necessiten finançament per poder tirar endavant el seu negoci i que demanen ajuda com l’aire que respiren sense que ningú els faci cas, i quina és la càrrega impositiva que avui estem patint en plena recessió econòmica i que ha erosionat el nostre poder adquisitiu.

Com el meu fill, jo no estaré content fins que el castell torni a ser com era més o menys abans, sent conscient que exactament igual que abans ja no tornarà a ser, però com a mínim que tingui la forma de castell i la dignitat que ens mereixem.

Ja està bé de “parlanxins”, és hora de liderar de forma ferma, assumint els compromisos, assumint les responsabilitats i mirant el bé comú com a única finalitat, sense interessos partidistes.

De totes maneres jo aquest dissabte tornaré a anar a la platja a jugar una estona ( de moment és gratis, no ho dieu gaire fort).

Comentaris

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *